Poemes

LLIBRE PRIMER: MAR

Sal

Si hagués pogut ser una alga marina,
enganxada a la roca,
fer-me tota negra de closca lluent.
Ser una ostra, un elefant marí, una manta;
veure la roca fonent-se de Sol,
pleníssima d’amor i d’ aigua,
tenir la pell de la roca sota la meva pell.
He de tornar de seguida a la platja,
he de saber més coses.

Sol

Arribar fins on ets tu pels camins invisibles de dalt,
i gronxar-me a la teva panxa, amor meu.
Com si fossis de sal,
una barca de sal ancorada a les vores del Sol.

Bosc

Estan contentes les fulles
amb aquesta festa d’aigua i de llum.
Es remouen, fan dringar les escates.
Totes llueixen una cuca de llum,
una gota d’aigua.

Sang

Has perdut tots els noms.
Tens pressa, i por,
i un carnisser lligat a la camisa.

Terra

Constel·lació de branques i fulles,
acollint la nuesa, l’amor

Aigua

Comença a haver-hi repòs
en els teus llavis de fang.

Ona

Sabia que es feien l’una de l’altra,
però no pensava que fos tan de pressa, tan de veritat:
al segon dia, la roca vermella s’havia lliurat.
Quina estranya seducció s’acomplia,
quin pacte secret.
Al tercer; la onada s’havia empassat la roca vermella tota d’un glop.

Silenci

Com si algú fet de cera argentada
hagués inscrit un poema d’amor
sobre la pell del mar,
fonent-se,
el Sol s’aclofava

La veu

He d’anar al bosc.
El bosc és a dintre

 

LLIBRE SEGON: BOSC

Principi

Caminant en silenci,
m’he deixat portar cap al Bosc.
M’he assegut sobre la terra dels pins,
buidant-me.
I perquè no m’he mogut,
tot i que en tenia ganes,
el Bosc s’ha començat a mostrar.

Encontre

Ho sé:
si camino sense temps
pel camí sense fi d’aquest bosc,
si em quedo molt quieta en la roca,
enmig del bellugueig de les formigues,
si poso els ulls i el cor
en el vessar constant de la llum sobre el riu,
tornarà a passar,
cauré a les mans de la Deesa,
seré riu,
seré llum,
una fulla més entre les fulles.

 

 

LLIBRE TERCER: LES ALQUÍMIES DE LA PELL

 

Curar-se

Anar cap als Boscos
i embolicar-se en una fulla:

deixar caure una llàgrima
de la tija a la fulla
i acotxar-s’hi.

Bussejar fins al fons del Mar
i ajustar el cos a la closca d’una ostra:
deixar que el  dolor
es  faci  perla.

Anar al cor de la ferida
i llepar sang:
deixar que la dona que cus
amb el cap abaixat i la mirada tranquil·la
travessi amb l’agulla la teva pell

Endinsar-se amb coratge a les profunditats del pou
Deixar que la sorreta travessi la reixa
i quedar-nos tot l’or.

Sostenir que la ventúria arrossegui la brossa,
que la pluja sadolli la terra,
que les dones als safarejos espremin el blanc

I al final,
tota malesa feta cendra
en una mà que s’obre.

LLIBRE  QUART: L’AMIC ESTRANGER

 

Mirall

Toda luz es tu alma soleada,
toda tesoro.
Nada queda después del viento que pasa
barriendo alma que no sabe,
que olvida,
que duerme.

El sol en tus párpados abiertos,
sólo eso después del amor
quemando impureza,
fealdad.

Así muy lento nos acercamos,
nos hacemos uno del otro,
como la Roca y el Mar
en otoño cuando no estamos.

Comiat

Te ibas al día siguiente,
y para despedirnos
nos vamos por las calles
a derramar alegría,
a recoger las piedras preciosas
que nos caen del cielo:
rubíes, esmeraldas, aguas marinas.

Y hacemos el amor en las calles,
sobre la lluvia y en las cuevas,
en silencio, y con muchas palabras
que nos llegan de todas partes

Pero ya se terminó el sueño, ya no dormimos en las cuevas,
ya no hacemos el amor en los ríos,
ni en secreto, ni con llanto.

Sólo muy suave nos abrazamos
y nos andamos cada uno por su lado,
muy tristes al principio,
como si todavía lloviera en nuestros cuerpos desnudos,
pero con mucha ternura,
muy dulces.

 

Al capvespre
m’escolo entre les teves branques de foc
i m’encenc.

Artista del fuego

Llueven piedras con soles dentro
cuando llegas transparente, traspuesto
tras un largo viaje.
Cansado, hambriento,
Con los bolsillos llenos de sueños y asombro.
Y me regalas un pedazo de cielo
Con un par de mariposas que le cuelgan al sol.

LLIBRE CINQUÈ: SILENCI

 

Observar

La dansa bellíssima del Drac entre els arbres,
les fulles amarades del sol de tardor.

Alhora, dins el meu cos,
la quietud que em permet presenciar
el desplegament de l’instant

la presència en l’aire
d’aquells que s’estimen sota els llençols de diumenge
i d’aquells que es desvetllen ferits, malmesos,
empresonats, humiliats…

Observar així és estimar,
precisament allò que cau i és obscur.

Després del passeig per Raval

Avui només em cal ser aquí,
al mercat,
entre el bellugueig de la gent,
les escates platejades i el roig de la sang.

No em cal somiejar que fuig del món
per recollir-me als monestirs,
per meditar dies i dies al peu de les muntanyes,
a les coves, sota els arbres grans i savis,
al fons del fons dels oceans.

Recordar només aquest pressentiment:
en un sol instant
m’encendré per dins com un gran foc,
i abraçaré tota ombra, i seré jo,
fulla entre les fulles,
escata platejada al fons del fons del oceans.

LLIBRE SISÈ: ELS AMORS EXTRANYS.

 

La dona i el líquen

Meticulosament, i amb certa constància,
s’estirava a la Roca
a l’hora que el Sol comença.

No es podia esperar, però un dia
a la pell de la Roca,
s’hi obriria una petita esquerda,

gairebé imperceptible a l’ull,
però d’una evidència neta .

Seria abrupte l’efecte,
quan un dia l’escletxa s’eixamplés
just per acollir el cos d’ella.
I ella, sabria correspondre aquest primer pas
amb un amor quiet i estrany.

Trobarien els viatgers atents,
amb el pas dels vents i les aigües,
el cos fossilitzat d’una dona
que, misteriosament, havia après el llenguatge de les pedres.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *